dimarts, 28 de juny del 2011

després del triomf apareixen els tancs...

"Foren dotze dies i dotze nits a les muntanyes de galícia, amb fred, i pluja, i gel i fang i pedres com a navalles, i matolls com ungles, i breus intervals de descans, i més combat i més atacs, i udols i mugits, la història d'una vaca que es va perdre en els camps amb la sua cria de llet, i es va vorer rodejada de llops durant dotze dies i dotze nits, i fou obligada a defensar-se i a defendre al seu fill, en una llarguíssima lluita, l'agonia de viure en el límit de la mort, un cercle de dents, de goles obertes, les escomeses brusques, les cornades no podien faltar, de tindre que lluitar per si mateix i per un animalet que encara no es podia valer, i també eixos moments en que el vedell buscava els pits de la mare, i mamava lentament, mentre els llops s'aproximaven, amb l'espinada tensa i les orelles aguditzades... Al cap de dotze dies i dotze nits la vaca fou trobada i salvada, també el vedell, i foren portats en triomf fins a l'aldea, així i tot, el conte no acaba ací, la cosa va seguir dos dies més, rere els quals, perquè la vaca havia aprés a defensar-se, perquè ningú podia dominar-la o arrimar-se, la vaca fou morta, la mataren, no els llops als que havia vençut durant dotze dies, sinó els mateixos homes que l'havien salvat, tal vegada el propi propietari, incapaç de comprendre que, havent aprés a lluitar, aquell abans conformat i pacífic animal no podria aturar-se mai més."

El viatge de l'elefant, de José Saramago

Disculpeu la traducció se que no és la millor però faig el que puc. A continuació la meua reflexió. 

Dubte que el Saramago imaginara que jo llegiria aquest fragment avui, en el moment en el que centenars (espere que millars) de persones van en marxa cap a Madrid amb l'objectiu de si més no, de fer-se veure i escoltar, per a transmetre que som molts els que estem farts i cridem "no ho pense suportar". Tal i com deia el company de la "marxa est" aïr a l'assemblea popular que tingué lloc a la porta d'on abans acostumbravem a beure com a descosits, i que sorprenentment, per unes hores es va convertir en un espai de trobada per a la reflexionar i compartir el que ha passat, està passant i el que volem que passe, deixant de ser espectadors per a convertir-nos en protagonistes.  

Però si que crec que Saramago era conscient en el seu moment de que aquest relat podria servir com a consell per a tots aquells que emprenguérem la lluita per un mon millor en el seu moment, i transmetre així que, aquells que en un moment donat poden semblar partidaris de les nostres lluites, en el moment posterior al triomf, en vorer atacats els seus interessos, es converteixen en els nostres enemics. 

Tinc l'esperança i el dubte a la vegada, de que el dia 23 de Juliol alguna cosa canvie en la península en la que ens trobem. Una cosa tinc clara, i el portuguès ja la preveu, i es que si en algun moment el govern cedeix, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació (i la conseqüent indignació del capital) a les demandes del poble,  la punyalada per l'esquena està servida. Si alguna cosa canvia, es posaran en marxa noves estratègies, el capitalisme mai descansa. 

I es que la lluita comença amb el primer triomf,  i ara, estem senzillament en fase d'entrenament. No hi ha que baixar la guàrdia, sinó, que ho pregunten als que entre avui i demà tiraran pedres contra els tancs als carrers d'Atenes. 

PD: Als companys de la marxa est, que no desesperen, paciència, sort i salut. I als grecs força i endavant, sou el referent. Tots Amb Grècia!!!


dijous, 23 de juny del 2011

La rebel·lió dels socarrats - George Marchirant - 2011

Avui en dia podem trobar a la paret del graner (també anomenat ajuntament) del Mas del Socarrats la següent inscripció en lletres blanques, escrites pels porcs que avui en dia gestionen aquest mas:


Però corren rumors entre les persones que habiten Xàtiva, rumors de persones que creuen recordar cants com "M'aclame a tu", tot i que que tan sols sonen en la intimitat o en un vell racó de la nostra identitat o memoria, que ens transporten a una època perduda, tal vegada fruit de la fantasia, tal vegada de la nostàlgia, o qui sap si sorgida d'aquesta bogeria globalitzada. Rumors d'una època en la que tal vegada aquestes eren les lletres impregnades a la paret del graner:


Es de suposar que aquestes lletres realment mai s'han escrit, i que més que un fantasia del passat son un desig del present.

PD: Gràcies a la meva germana que hem va deixar "La rebel·lió dels animals" de Orwell, i a Ramón, del que encara recorde com es partia el cul mentre deia (després d'haver-li dit que me l'anava a llegir) "tots els animals son iguals, però alguns animals son més iguals que altres". Dedicat també a tots aquells que ara per ara participen a diferents col·lectius o lluiten a la seva manera al nostre poble amb el desig ferm d'intentar canviar les coses. Salut i força.

dimarts, 14 de juny del 2011

Dai Sijie i el jove aturat socarrat

La vida d'un aturada amb titulació universitària, que viu a casa dels pares, permet poder gaudir de tot el temps lliure del món. I si a açò li sumem una germana que ha fet selectiu i que devora llibres com si no hagués llegit en sa vida, l'aturada corre el risc de llegir llibres com "Balzac i la joven costurera xina" de Dai Sijie.

La meva germana diu que el fet de que siga una novel·la ambientada en un context oriental i rural, lluny de la nostra civilització és un dels motius per els que l'he llegida en unes 24 hores. Accepte de bon grat el seu argument i li agraeix que m'haja ofert la possibilitat de llegir-lo. A més ha despertat en mi la curiositat d'ampliar els meus coneixements sobre la Xina, Mao, i la revolució cultural. Tot i que estic començant a llegir "La rebel·lió dels animals", sembla que aquest més toca llegir llibres d'autors poc amics del comunisme més totalitari.

Ara mateix, hem sent com quant els dos protagonistes del llibre van a recollir cançons tradicionals d'un vell de la muntanya per a que el seu company, el Cuatrojos, aconseguisca sortir-se'n de la reeducació, i aconseguir ells així, llibres occidentals (prohibits en eixa època a la xina). I es que tant l'educació capitalista com reeducació maoista serveixen als interessos dels sistema, i no a la llibertat dels propis individu, i a l'igual que els dos reeducats, molts de nosaltres trobem un punt atractiu en el prohibit, en el limit de lo legal, en la indignació, en la lluita per els nostres drets i la nostra llibertat, en traure a la llum el que ens amaguen, en la clandestinitat, en la indignació... d'altres com Cuatrojos estan disposats a vendre la seua dignitat per fer-se un lloc al règim imposat (que a ningú li pase).

Però tornant al que deia abans avui hem sent com ells, perquè vinc a compartir amb vosaltres un cant tradicional lleugerament "modificat", fruit d'aquells joves incapaços de callar front la situació que vivim avui en dia al nostre poble i la nostra comarca, i remarque la nostra, perquè de nosaltres depèn el que ens envolta, som protagonistes de la vida del nostre poble, tal i com demostrarem a la concentració contra l'acte de la creació de la nova corporació municipal i d'elecció del nostre alcalde. Sinó, que pregunten a la "dreta indignada" que està que trina deixant comentaris arreu de tots els periòdics digitals de la contornà.  El vaig recollir a la meua ment mentre cantàvem, i ací vos el deixe. Als seus autors i a tots els cantants, gràcies i ens veiem als carrers.

"Senyor Rus, si vas Alboi,
porta platja, porta platja,
Senyor Rus, si vas Alboi,
porta platja i plaça de bous"


Perque a nosaltres ja no ens enganyeu més,

dimecres, 8 de juny del 2011

Als Dorian's del segle XXI

Després de llegir "assaig sobre la ceguesa" de José Saramago, on la belleça de lo visual queda relegada a l'obscuritat, m'he sorprès acavant de llegir avui "El retrato de Dorian Gray" de Oscar Wilde, que tot i haver sigut fortament criticat després de ser publicat el 1980, avui seria la bíblia d'aquells que cultiven la bellessa del seu cos... tot i que dubte que es recomane la seua lectura en les acadèmies d'estètica.

El llibre està bé, no es massa llarg (aquesta es la primera reflexió que he fet... se m'ha fet un poc pesat), amb personatges un tant masclistes, fins al punt que apareixen certes relacions afectives entre ells que podrien ser interpretades com homoerotiques (no vull dir que les homosexuals siguen masclistes, ojo). La part final enganxa moltíssim, però si el principi es un poc estrany... el mig de l'obra es infumable. El llenguatge és incomode a vegades, a l'antiga ja sabeu, però hi ha converses bones. A mi es que això de adornar literàriament descripcions i coses durant fulls i fulls m'agobia. El que més interessant m'ha semblat ha sigut el personatge del Henry, un mal parit carismàtic, amb idees individualistes i un llenguatge captivador, tot un cabró. 

He pegat una miradeta per Internet he trobat una frase interessant amb referència al primer paràgraf, fruit de la crítica a l'hedonisme i la peculiar visió del món del tio Wilde (si no l'heu llegit a dalt teniu un enllaç amb la wiki, vos el recomane, però menys que el de assaig sobre la ceguesa, la veritat). Se'n diu que la novel·la "tacaria la ment de cada jove que es mantinguera contacte amb ella". I jo no se a finals del s.XX, però avui en dia amb l'alienació que sofrim els joves, l'obsessió per l'estètica i una vida plena d'emocions sense qüestionar l'impacte negatiu sobre els demés... aquesta suposició seria més que acceptada. Així i tot si no hi hagués alienació no hi hauria problema, clar (quien esté libre de pecado que tire la primera piedra).

Dorian sacrifica la seua alma, o la seua consciencia, o fins i tot la seua moral per conservar la plena joventut, la bellesa, la passió per una vida plena (per a ell) i sense miraments, al més pur estil individualista. Sobren exemples de gent disposada a fer el que siga per a ser avui en dia com ell. 

I es que el Dorian seria ara mateix en el nostre context el referent juvenil i no tan juvenil per excel·lència. 
Imagine que els que si que han llegit aquest llibre seran les multinacionals que es dediquen al negoci del "wapisme". Aquesta frase celebre de l'obra "Nada puede mejor curar el alma que los sentidos, y nada puede curar mejor los sentidos que el alma" podria ser perfectament  l'eslògan d'un anunci de Axe. 

Però com soc jo el que he llegit el llibre, i extrac d'ell el que a mi m'apeteix hem quede amb la següent reflexió. Una obsessió per la bellesa superficial d'un mateix (Dorian) o dels altres (El pintor) porta enganxada a l'esquena la tragèdia de no saber apreciar  l'essència real de les coses, amagant així aspectes horribles o falsos. 

Ara vos deixe la frases que mes m'ha agradat. Que disfruteu el llibre, jo vaig a vore la peli. 

"Hoy en día la gente conoce el precio de todo, pero no sabe el valor de nada"

PD: "Acción Mutante", el mundo no es solo de los guapos...

dissabte, 4 de juny del 2011

El fons complet... la suma de 1000 peces

Val que és lleig de collons, però i lo que entreten?

A mes m'ha ajudat la meua leonarda particular, eixa sí que és una artista! Menor d'edat encara, però tot un bixo ja.

Gràcies.

Ara tindré que buscar-me'n un altre...

dijous, 2 de juny del 2011

Qui menja ceba després de mort no tremola: Com fer cebes en vinagre

Ací teniu en primícia les primeres fotos de la "Brigà del Llauro del Carrer la Reina". Corresponen a la lluita que tinguérem el dia 2 de juny contra l'exercit de la  xufa borda. Encara es resisteix, i nosaltres tinguem el llom baldat, però seguim en lluita per la neteja del terreny i la sobirania alimentaria.

Ara mateix estem cultivant tomaques roses i valencianes, pimentons de quatre puntes, carabassí, albergínies i si els conills paren de menjar-se les mates igual fins i tot traguem algun meló d'Alger.

Si algun dia s'avorriu ja sabeu, ens pegueu una telefonada i veniu a lluitar contra la xufa, i per cert, necessitem dues bicicletes o un carro tira't per cavalls, si ens el podeu cedir una temporada ja sabeu on trobar-nos... de camí a l'hospital passant bona cosa de calor. 

I com som uns cracks i varem plantar cebes per a fer plorar a tot un regiment, he decidit fer cebes en vinagre. La cosa es fàcil, pelar, plorar, rentar, 2 talls en forma de creu però sense arribar al final així conservarem la ceba unida i al típic pot de vidre que sempre tenim per casa. 


Després agafem i afegim a cada pot vinagre de vi roig fins a un poc més de la meitat i els acabem d'omplir amb aigua, afegim un poc de sal i en una setmana ja les tenim apunt, o això m'ha dit la família, ja les provarem, bon profit penya.  

dimecres, 1 de juny del 2011

Apropiat, transforma, difon i destrueix

Ràbia hem dona veure anuncis publicitaris en que els cotxes con verds, anuncis amb els que que el sector automobilista utilitza l'ecologisme per a obrir nous mercats i comprar als més preocupats per la natura. O quant la proposta de renda bàsica es tergiversada per alguns partits polítics que la transformen en ajudes que rés tenen a veure amb el concepte inicial, i que obliguen als moviments socials i col·lectius a posar en marxa estratègies lèxiques per a diferenciar el nou producte comercial del mercat del benestar.

I es que una de les estratègies dels súbdits del capitalisme és l'apropiació de les lluites i els conceptes per el quals els moviments socials han lluitat durant anys, fins i tot el feminisme ha sigut objecte de mercantilització a través de campanyes de moda com "sientete más mujer vestida de violeta". 

Els cabrons son llestos eh? Però no oblidem que a més de estar al servei del mercat aquest joc també està al servei de la consciencia política. Independentment de la posició ideològica, i de les meues valoracions personals hi ha partits polítics que també s'han fet servir del lèxic dels moviments socials per a les seues campanyes, com ara "el domingo se acava la indignación", o fins i tot converteixen lluites com la democràcia participativa en el seu nom propi. En aquest últim cas fins i tot es destrueix l'essència mateixa del concepte. En la definició de la wiki de democràcia ja apreciem que no apareix en ningun moment la paraula partit polític, però si parem atenció a la democràcia participativa veiem que fins i tot apareix la contradicció entre representació i participació. 

"Apropiat, transforma, difon i destrueix" serien les quatre màximes d'aquesta estratègia que fa la funció d'obrir noves portes a l'economia de lliure mercat, obstaculitzar lluites de tot tipus i contribuir a la desmobilització, ja que "nuestros amigos" fan seues les lluites i velen per la seua aplicació, com la democràcia representativa de Felipe Gonzàlez va fer amb les associacions de veïns "para que, si de vuestros problemas ya nos encargamos nosotros". 

Un clar exemple d'aquesta estratègia és l'anunci de cocacola d'aquest any:


Analitzeu vosaltres mateix les conseqüències que pot tindre aquesta estratègia sobre el moviment del 15-M, els mitjans de comunicació i alguns partits ja n'estan traguent profit.

Almenys tenim l'esperança de que els moviments socials avui en dia estan contraatacant, amb la mateixa estratègia sobre tot en àmbits econòmics, experiències com Coop57, Fiare, Triodos, les cooperatives integrals, etc... estan creant nous models alternatius als establerts. Però també la cultura lliure està fent front al model de compra-cultura imperant. El consum responsable i just, projectes educatius llunyans a la freqüent mercantilització de l'educació, l'autonomia alimentaria, etc... En sanitat tal vegada està més difícil, però les cooperatives de vivenda sembla que tornen a prendre força. Fins i tot hi han qui lluita des de dins com les Candidatures d'Unitat Popular, que la veritat, poc tenen a veure amb els partits polítics que nosaltres coneguem. I es que hi ha que combatre al capital amb les seues armes, "Apropiat, transforma, difon i destrueix". Passarem d'armes de destrucció massiva a armes d'autodestrucció massiva, al temps que construïm noves alternatives. 

A mode de cloenda considere interessant l'autocrítica que fa at-versaris a aquells que ja eren militants avans del nou escenari propiciat per el moviment del 15-M i a les noves "masses difuses". Aquest video tancava el programa de La Tuerka de la setmana passada. Serviu-vos vosaltres mateixa, una abraçada.