després del triomf apareixen els tancs...

"Foren dotze dies i dotze nits a les muntanyes de galícia, amb fred, i pluja, i gel i fang i pedres com a navalles, i matolls com ungles, i breus intervals de descans, i més combat i més atacs, i udols i mugits, la història d'una vaca que es va perdre en els camps amb la sua cria de llet, i es va vorer rodejada de llops durant dotze dies i dotze nits, i fou obligada a defensar-se i a defendre al seu fill, en una llarguíssima lluita, l'agonia de viure en el límit de la mort, un cercle de dents, de goles obertes, les escomeses brusques, les cornades no podien faltar, de tindre que lluitar per si mateix i per un animalet que encara no es podia valer, i també eixos moments en que el vedell buscava els pits de la mare, i mamava lentament, mentre els llops s'aproximaven, amb l'espinada tensa i les orelles aguditzades... Al cap de dotze dies i dotze nits la vaca fou trobada i salvada, també el vedell, i foren portats en triomf fins a l'aldea, així i tot, el conte no acaba ací, la cosa va seguir dos dies més, rere els quals, perquè la vaca havia aprés a defensar-se, perquè ningú podia dominar-la o arrimar-se, la vaca fou morta, la mataren, no els llops als que havia vençut durant dotze dies, sinó els mateixos homes que l'havien salvat, tal vegada el propi propietari, incapaç de comprendre que, havent aprés a lluitar, aquell abans conformat i pacífic animal no podria aturar-se mai més."

El viatge de l'elefant, de José Saramago

Disculpeu la traducció se que no és la millor però faig el que puc. A continuació la meua reflexió. 

Dubte que el Saramago imaginara que jo llegiria aquest fragment avui, en el moment en el que centenars (espere que millars) de persones van en marxa cap a Madrid amb l'objectiu de si més no, de fer-se veure i escoltar, per a transmetre que som molts els que estem farts i cridem "no ho pense suportar". Tal i com deia el company de la "marxa est" aïr a l'assemblea popular que tingué lloc a la porta d'on abans acostumbravem a beure com a descosits, i que sorprenentment, per unes hores es va convertir en un espai de trobada per a la reflexionar i compartir el que ha passat, està passant i el que volem que passe, deixant de ser espectadors per a convertir-nos en protagonistes.  

Però si que crec que Saramago era conscient en el seu moment de que aquest relat podria servir com a consell per a tots aquells que emprenguérem la lluita per un mon millor en el seu moment, i transmetre així que, aquells que en un moment donat poden semblar partidaris de les nostres lluites, en el moment posterior al triomf, en vorer atacats els seus interessos, es converteixen en els nostres enemics. 

Tinc l'esperança i el dubte a la vegada, de que el dia 23 de Juliol alguna cosa canvie en la península en la que ens trobem. Una cosa tinc clara, i el portuguès ja la preveu, i es que si en algun moment el govern cedeix, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació (i la conseqüent indignació del capital) a les demandes del poble,  la punyalada per l'esquena està servida. Si alguna cosa canvia, es posaran en marxa noves estratègies, el capitalisme mai descansa. 

I es que la lluita comença amb el primer triomf,  i ara, estem senzillament en fase d'entrenament. No hi ha que baixar la guàrdia, sinó, que ho pregunten als que entre avui i demà tiraran pedres contra els tancs als carrers d'Atenes. 

PD: Als companys de la marxa est, que no desesperen, paciència, sort i salut. I als grecs força i endavant, sou el referent. Tots Amb Grècia!!!